FAMÍLIA - ESCOLA - COMUNITAT: PUNTALS EN L'EDUCACIÓ





La nuclearització de la família, la manca de temps dels pares, però sobretot la manca de referents a l'hora d'educar els fills/es, estan donant com a resultat una divisió entre la tasca educativa de l'escola i la dels pares que desemboca en incomprensió mútua i desprestigi d'una institució cap a l'altra. Les conseqüències són clares: nens amb problemes de conducta, diagnòstic de múltiples trastorns en edats cada vegada més primerenques i nivells d'absentisme i fracàs escolar cada vegada més elevats.

La manca de valors (tant personals com socials) de la societat postindustrial ha derivat en una incapacitat d'alguns pares per educar els seus fills i filles per a la convivència en la pròpia comunitat i per a la millora de la societat en què han de desenvolupar-se.

Els canvis econòmics i socials de les últimes dècades han tingut importants repercussions en la institució familiar. Es tracta de famílies reduïdes, que contrasten amb la imatge tradicional de la família extensa a la qual estàvem acostumats i que, a manera de tribu, acompanyava els pares i mares en la criança dels seus fills i filles. Els pares i mares acumulen avui una gran càrrega de responsabilitats sense suport, sense referents i, el que és més important, sense temps.

De tots és sabut que les famílies tenen un paper primordial en l'educació dels seus fills i filles, ja sigui per acció o per omissió. En el curs de la socialització familiar, els nens interioritzen coneixements i desenvolupen valors i actituds davant la vida. Els comportaments dels adults, els seus gestos i actituds, són observats i imitats. Els pares i les mares transmeten també bona part de la informació que els nens i nenes necessiten per desenvolupar-se al món. De la mateixa manera, l'escola i la comunitat al complet actuen com a transmissors no només de coneixements, sinó també de valors que permetran que es desenvolupin correctament. Família, escola i societat hauran de treballar en la mateixa direcció i formar un equip educatiu que acompanyi en la criança dels nens i les nenes que constituiran la societat de demà.

No obstant això, en moltes ocasions, els pares i les mares se senten sols davant les seves responsabilitats educatives i estan desbordats per la complexitat de les situacions. Hem de recuperar un discurs educatiu optimista i alegre que permeti a les famílies educar els nens i les nenes que constituiran la societat del futur, acompanyant-los en el seu dia a dia.

És deure de la pròpia societat recuperar el diàleg entre els agents educatius de manera que s'enforteixin els llaços afectius entre pares, fills, escola i comunitat, de manera que recuperem la tradicional frase "per educar un nen fa falta tota una tribu", ja que és la tribu al complet la responsable de la seva educació.

L'educació només és possible quan és un projecte compartit. La tasca d'educar, d'ajudar a créixer, a madurar, és tan ingent que la família sola no pot abastar tots els àmbits de creixement dels seus fills i filles. Si bé el protagonista sempre serà la mateixa persona, ningú ho aconsegueix per si sol, perquè per educar un nen es necessita tota una tribu.

Habitualment se sol enfocar la problemàtica infantil cap als contextos desafavorits, d'alguna manera per tots reconeguts o de risc evident, és a dir lligats a situacions ja problemàtiques degudes a factors familiars i contextuals (desestructuració familiar, baix nivell educatiu, maltractament, pobresa, discapacitat, immigració, fracàs escolar, addicció, etc.), actuant des d'una perspectiva pal·liativa, mitjançant intervencions selectives, quan la situació ha arribat a coneixement dels Serveis Socials Bàsics a través dels agents educatius (bàsicament l'escola). En canvi, per la meva experiència treballant amb grups de pares i mares en diferents entorns, he observat que cada vegada són més les famílies que, tot i no estar inclosa en cap grup de risc (estructurades, algunes de classe alta o mitjana- alta, sense addiccions ni discapacitats, autòctones, etc.), ja en els primers anys d'escolarització se'ls podria considerar, si no en situació de risc, si en situació de vulnerabilitat senzillament per la manca d'habilitats parentals dels pares. Es tracta de famílies (algunes molt joves, però no necessàriament) que no han tingut models adequats quant a la p/maternitat i que no són capaços de desenvolupar models adequats per als seus fills/es. Es tracta de nens/es que acaben l'escolaritat a la vora del fracàs escolar (si no directament en ell), que no disposen de les habilitats socials adequades per a un correcte desenvolupament (senzillament perquè els seus pares no en tenen), sense arribar a ser casos de Serveis Socials fins que es produeixen situacions extremes.

Una bona part dels problemes de l'adolescència comença i es cronifica en la infància. Així com una bona proporció de problemes en la vida adulta té el seu inici en canvis dràstics esdevinguts durant l'adolescència. Així doncs, la necessitat d'intervenció primerenca sembla òbvia. Encara que els programes d'intervenció familiar han partit de la seva funció d'abordatge de situacions de risc o desemparament, cal pensar que seria enormement rendible aplicar programes similars però des d'un enfocament preventiu. Es tractaria, doncs, d'actuar des de la prevenció primària, mitjançant una intervenció universal que inclogui tota la població de menors sense que hi hagi cap criteri de selecció, treballant amb els pares ja des dels primers anys de la criança, mitjançant múltiples accions paral·leles, en les que les intervencions escolars, familiars, sanitàries, de serveis socials i fins i tot mediàtiques juguin un paper coordinat, implicant la major part possible d'agents socials.

Autors com Bartau, Etxeberría i Maganto (2001), Comellas (2009) o Marina (2010), entre d'altres, recullen alguns dels factors que justifiquen aquest tipus d'intervenció socioeducativa:

  • El desig de pares i mares de desenvolupar adequadament el seu paper, que ha de ser revisat i adaptat a les noves circumstàncies.
  • Els canvis socials que han portat a la nuclearització de la família, el desgast de la comunitat, la diferenciació i especialització de rols, la dispersió geogràfica de les generacions familiars i el treball fora de la llar.
  • Les relacions entre paternitat/maternitat i l'educació dels fills, no depenen exclusivament dels pares i les mares, sinó que formen part d'un sistema de relacions internes i externes amb l'entorn. L'educació ha de ser considerada dins del marc de les relacions família - escola -comunitat.
  • Necessitat de crear un sentiment mutu de pertinença entre família, escola i comunitat.
  • La necessitat que té el nen i la nena de sentir una mateixa veu al seu voltant que, des de diferents àmbits, li inculqui els valors, els estímuls i les capacitats necessaris per conquerir el món.
  • Necessitat de l'escola de compartir el seu projecte educatiu amb les famílies i la comunitat i fer-ho coherent amb el projecte educatiu familiar, creant així un projecte educatiu global.
  • La societat actual requereix una revisió dels valors que la constitueixen per tal d'afavorir la convivència, la solidaritat i el respecte a la diversitat i la diferència.

Encara que els programes d'intervenció familiar han partit de la seva funció d'abordatge de situacions de risc o desemparament, cal pensar que seria enormement rendible aplicar programes similars però des d'un enfocament preventiu.

És important destacar que els Serveis Socials Bàsics, a més de la seva missió d'intervenció en els casos on hi ha necessitats socials al descobert, han assumit el paper de coordinació d'actuacions en aquests temes i, per tant, en el cas de la protecció infantil, la coordinació d'actuacions amb el sistema d'ensenyament o amb el sistema sanitari són essencials.

No obstant això, la plataforma d'actuació que suposa l'escola no s'hauria de desaprofitar per dur a terme aquest tipus d'iniciatives preventives, des de l'òptica de l'Educació Social i amb un enfocament preventiu.

La intervenció a nivell familiar en el camp de la prevenció es justifica pel paper crucial que tenen els pares en la formació de la personalitat i adquisició d'hàbits dels fills. Pel que donem per fet que per promoure els factors de protecció és necessària la intervenció amb les famílies. Espada i Méndez (2002) plantegen les següents hipòtesis:
  • Si els pares tenen informació sobre el desenvolupament infantil i juvenil, estaran més capacitats per entendre les conductes dels seus fills, sentint-se i fent-se sentir més propers a ells.
  • Si els pares disposen d'informació sobre els comportaments de risc estaran més ben preparats per atendre les demandes dels fills i per detectar situacions de risc.
  • Si els pares adopten en el seu estil de vida comportaments saludables, llavors exerciran com a models adequats, fent més improbable l'adopció de conductes de risc.
  • Si els pares posen en pràctica estils comunicatius que possibilitin la relació oberta i sincera amb els seus fills, disminueixen el risc i reforcen la xarxa de suport social dels seus fills.
  • Si els pares potencien en els seus fills l'habilitat per resoldre problemes, assumir responsabilitats, afrontar l'estrès i autoafirmar, estaran reforçant els factors de protecció per a moltes de les principals situacions de risc en la infància i adolescència.

BIBLIOGRAFIA:

Publicado por en Cap comentari:
Etiquetas: , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)