La
nuclearització de la família, la manca de temps dels pares, però sobretot la
manca de referents a l'hora d'educar els fills/es, estan donant com a resultat
una divisió entre la tasca educativa de l'escola i la dels pares que desemboca
en incomprensió mútua i desprestigi d'una institució cap a l'altra. Les
conseqüències són clares: nens amb problemes de conducta, diagnòstic de
múltiples trastorns en edats cada vegada més primerenques i nivells
d'absentisme i fracàs escolar cada vegada més elevats.
La
manca de valors (tant personals com socials) de la societat postindustrial ha
derivat en una incapacitat d'alguns pares per educar els seus fills i filles
per a la convivència en la pròpia comunitat i per a la millora de la societat
en què han de desenvolupar-se.
Els
canvis econòmics i socials de les últimes dècades han tingut importants
repercussions en la institució familiar. Es tracta de famílies reduïdes, que
contrasten amb la imatge tradicional de la família extensa a la qual estàvem
acostumats i que, a manera de tribu, acompanyava els pares i mares en la
criança dels seus fills i filles. Els pares i mares acumulen avui una gran
càrrega de responsabilitats sense suport, sense referents i, el que és més
important, sense temps.
De
tots és sabut que les famílies tenen un paper primordial en l'educació dels
seus fills i filles, ja sigui per acció o per omissió. En el curs de la
socialització familiar, els nens interioritzen coneixements i desenvolupen
valors i actituds davant la vida. Els comportaments dels adults, els seus
gestos i actituds, són observats i imitats. Els pares i les mares transmeten
també bona part de la informació que els nens i nenes necessiten per
desenvolupar-se al món. De la mateixa manera, l'escola i la comunitat al
complet actuen com a transmissors no només de coneixements, sinó també de
valors que permetran que es desenvolupin correctament. Família, escola i
societat hauran de treballar en la mateixa direcció i formar un equip educatiu
que acompanyi en la criança dels nens i les nenes que constituiran la societat
de demà.
No
obstant això, en moltes ocasions, els pares i les mares se senten sols davant
les seves responsabilitats educatives i estan desbordats per la complexitat de
les situacions. Hem de recuperar un discurs educatiu optimista i alegre que
permeti a les famílies educar els nens i les nenes que constituiran la societat
del futur, acompanyant-los en el seu dia a dia.
És
deure de la pròpia societat recuperar el diàleg entre els agents educatius de
manera que s'enforteixin els llaços afectius entre pares, fills, escola i
comunitat, de manera que recuperem la tradicional frase "per educar un nen
fa falta tota una tribu", ja que és la tribu al complet la responsable de
la seva educació.
L'educació
només és possible quan és un projecte compartit. La tasca d'educar, d'ajudar a
créixer, a madurar, és tan ingent que la família sola no pot abastar tots els
àmbits de creixement dels seus fills i filles. Si bé el protagonista sempre
serà la mateixa persona, ningú ho aconsegueix per si sol, perquè per educar un
nen es necessita tota una tribu.
Habitualment
se sol enfocar la problemàtica infantil cap als contextos desafavorits,
d'alguna manera per tots reconeguts o de risc evident, és a dir lligats a
situacions ja problemàtiques degudes a factors familiars i contextuals (desestructuració
familiar, baix nivell educatiu, maltractament, pobresa, discapacitat,
immigració, fracàs escolar, addicció, etc.), actuant des d'una perspectiva pal·liativa,
mitjançant intervencions selectives, quan la situació ha arribat a coneixement
dels Serveis Socials Bàsics a través dels agents educatius (bàsicament l'escola).
En canvi, per la meva experiència treballant amb grups de pares i mares en
diferents entorns, he observat que cada vegada són més les famílies que, tot i
no estar inclosa en cap grup de risc (estructurades, algunes de classe alta o
mitjana- alta, sense addiccions ni discapacitats, autòctones, etc.), ja en els
primers anys d'escolarització se'ls podria considerar, si no en situació de
risc, si en situació de vulnerabilitat senzillament per la manca d'habilitats
parentals dels pares. Es tracta de famílies (algunes molt joves, però no
necessàriament) que no han tingut models adequats quant a la p/maternitat i que
no són capaços de desenvolupar models adequats per als seus fills/es. Es tracta
de nens/es que acaben l'escolaritat a la vora del fracàs escolar (si no
directament en ell), que no disposen de les habilitats socials adequades per a
un correcte desenvolupament (senzillament perquè els seus pares no en tenen),
sense arribar a ser casos de Serveis Socials fins que es produeixen situacions
extremes.
Una
bona part dels problemes de l'adolescència comença i es cronifica en la infància.
Així com una bona proporció de problemes en la vida adulta té el seu inici en
canvis dràstics esdevinguts durant l'adolescència. Així doncs, la necessitat
d'intervenció primerenca sembla òbvia. Encara que els programes d'intervenció
familiar han partit de la seva funció d'abordatge de situacions de risc o
desemparament, cal pensar que seria enormement rendible aplicar programes
similars però des d'un enfocament preventiu. Es tractaria, doncs, d'actuar des
de la prevenció primària, mitjançant una intervenció universal que inclogui
tota la població de menors sense que hi hagi cap criteri de selecció,
treballant amb els pares ja des dels primers anys de la criança, mitjançant
múltiples accions paral·leles, en les que les intervencions escolars, familiars,
sanitàries, de serveis socials i fins i tot mediàtiques juguin un paper
coordinat, implicant la major part possible d'agents socials.
Autors
com Bartau,
Etxeberría i Maganto
(2001), Comellas (2009) o Marina (2010), entre d'altres, recullen alguns dels
factors que justifiquen aquest tipus d'intervenció socioeducativa:
- El desig de pares i mares de desenvolupar adequadament el seu paper, que ha de
ser revisat i adaptat a les noves circumstàncies.
- Els canvis socials que han portat a la nuclearització de la família, el desgast
de la comunitat, la diferenciació i especialització de rols, la dispersió
geogràfica de les generacions familiars i el treball fora de la llar.
- Les relacions entre paternitat/maternitat i l'educació dels fills, no depenen
exclusivament dels pares i les mares, sinó que formen part d'un sistema de
relacions internes i externes amb l'entorn. L'educació ha de ser considerada
dins del marc de les relacions família - escola -comunitat.
- Necessitat de crear un sentiment mutu de pertinença entre família, escola i
comunitat.
- La necessitat que té el nen i la nena de sentir una mateixa veu al seu voltant
que, des de diferents àmbits, li inculqui els valors, els estímuls i les
capacitats necessaris per conquerir el món.
- Necessitat de l'escola de compartir el seu projecte educatiu amb les famílies i
la comunitat i fer-ho coherent amb el projecte educatiu familiar, creant així
un projecte educatiu global.
- La societat actual requereix una revisió dels valors que la constitueixen per
tal d'afavorir la convivència, la solidaritat i el respecte a la diversitat i
la diferència.
Encara que els programes d'intervenció familiar han
partit de la seva funció d'abordatge de situacions de risc o desemparament, cal
pensar que seria enormement rendible aplicar programes similars però des d'un
enfocament preventiu.
És important destacar que els Serveis Socials Bàsics, a
més de la seva missió d'intervenció en els casos on hi ha necessitats socials
al descobert, han assumit el paper de coordinació d'actuacions en aquests temes
i, per tant, en el cas de la protecció infantil, la coordinació d'actuacions
amb el sistema d'ensenyament o amb el sistema sanitari són essencials.
No obstant això, la plataforma d'actuació que suposa
l'escola no s'hauria de desaprofitar per dur a terme aquest tipus d'iniciatives
preventives, des de l'òptica de l'Educació Social i amb un enfocament preventiu.
La intervenció a nivell familiar en el camp de la
prevenció es justifica pel paper crucial que tenen els pares en la formació de
la personalitat i adquisició d'hàbits dels fills. Pel que donem per fet que per
promoure els factors de protecció és necessària la intervenció amb les famílies.
Espada i Méndez (2002) plantegen les següents hipòtesis:
- Si els pares tenen informació sobre el desenvolupament
infantil i juvenil, estaran més capacitats per entendre les conductes dels seus
fills, sentint-se i fent-se sentir més propers a ells.
- Si els pares disposen d'informació sobre els
comportaments de risc estaran més ben preparats per atendre les demandes dels
fills i per detectar situacions de risc.
- Si els pares adopten en el seu estil de vida
comportaments saludables, llavors exerciran com a models adequats, fent més
improbable l'adopció de conductes de risc.
- Si els pares posen en pràctica estils comunicatius que
possibilitin la relació oberta i sincera amb els seus fills, disminueixen el
risc i reforcen la xarxa de suport social dels seus fills.
- Si els pares potencien en els seus fills l'habilitat
per resoldre problemes, assumir responsabilitats, afrontar l'estrès i
autoafirmar, estaran reforçant els factors de protecció per a moltes de les
principals situacions de risc en la infància i adolescència.
BIBLIOGRAFIA:
- Aranguren,
L. (2002). Escuela y familia: bricolaje educativo. Cuadernos de Pedagogía, 310, 83-85. A: http://www.mounier.es/revista/pdfs/061045048.pdf.
- Bartau,
I., Etxeberría, J. y Maganto, M. (2001). Los programas de educación de padres.
Una experiencia educativa. Revista Iberoamericana de Educación, 25, pp. 1-17. A: http://www.rieoei.org/deloslectores/197Bartau.pdf
- Bolívar, A. (2006). Familia y escuela:
dos mundos llamados a trabajar en común. Revista
de Educación, 339, 119-146. A: http://www.ite.educacion.es/formacion/materiales/126/cd/unidad_10/material_m10/sabermas1.pdf.
- Comellas, M.J. (2009). Familia y escuela: compartir la educación. Barcelona: Graó.
- Comellas, M.J. (2011). L’escola i la família idees per compartir el procés educatiu. A: http://www20.gencat.cat/docs/familiaescola/Home/Articles_interes/Ambit_general/Arxius/Escola_familia_idees_proces_educatiu.pdf
- Espada
J.P. y Méndez, F.X. (2002). Trastornos de conducta en la infancia y consumo de
drogas. En Fernández Hermida, J.R. y Secades, R. (Coords.) (2002). Intervención
familiar en la prevención de las drogodependencias, 198-229. Madrid: Plan
Nacional sobre Drogas.
- Marina,
J.A. (2010). La educación del talento.
Barcelona: Ariel.
- Matamala, M. (2010). La importancia de
la comunicación: familia-escuela. Materiales
educativos UDE. A: http://fotos.ude.es/pdf/LA%20IMPORTANCIA%20DE%20LA%20COMUNICACI%C3%93N%20ESCUELA-FAMILIA.pdf
;" > <iframe frameborder="0" src="http://www.rtve.es/drmn/embed/video/2567497" name="La otra factura del Wifi" scrolling="no" style="width:100%;height:90%;position:absolute;left:0;top:0;overflow:hidden;" ></iframe> <div style="position:absolute;bottom:0;left:0;font-family:arial,helvetica,sans-serif;font-size:12px;line-height:1.833;display:inline-block;padding:5px 0 5px 10px;"> <span style="float:left;margin-right:10px;"><img style="height:20px;width:auto;background: transparent;padding:0;margin:0;" src="http://img.irtve.es/css/rtve.commons/rtve.header.footer/i/logoRTVEes.png"></span> <a style="color:#333;font-weight:bold;" title="La otra factura del Wifi" href="http://www.rtve.es/alacarta/videos/el-escarabajo-verde/escarabajo-verde-otra-factura-del-wifi/2567497/"><strong>La otra factura del Wifi</strong></a></div> </div>)
.jpg)
